Les vostres paraules

Mentiria si digués que he passat els darrers 17 anys pensant cada dia en tu. Però, a diferència d'altres, el teu record no acaba d'enfonsar-se en les profunditats del meu subconscient. Sembla, més aviat, que tingui vida pròpia i hagi trobat algun escull cobert de coral, on viu en perfecta simbiosi amb altres éssers multicolors, que poblen la meva imaginació. Aquest record teu, puja de forma irregular, capritxosa, a la superfície, i és llavors quan el bàtec del meu cor s'accelera quasi imperceptiblement i els meus pensaments s'enlairen.

Fa 17 anys, em vares ensenyar a parlar.
A mi, i als altres companys del curs de català per a castellanoparlants. Cap de nosaltres parlava la vostra llengua llavors. No cridaves l'atenció, hauries passat desapercebuda, com una alumna més, si no haguessis estat la nostra mestra. Bastants del grup érem majors que tu. Eren quatre classes per setmana, d'hora i mitja cadascuna. Vaig tardar aproximadament sis hores per adonar-me que em començava a enamorar. Tu devies estar acostumada a afrontar aquest tipus de situació, ja que  l'alumne que s'enamora de la seva professora és exemplar entre els casos d'enamorament.

Com és habitual en un enamorat, jo sofria cercant camins pels quals declarar-te els meus sentiments. El sofriment de l'enamorat pot ser commovedor, inspirador, desesperat, apassionat, dur a l'amistat o la bogeria i, excepcionalment, a l'amor.
Vaig intentar-ho de diverses formes, començant per un petit regal, una no tan innocent cinta amb música, que em vares tronar l'endemà, unes paraules en acabar la classe, a les quals vares respondre amb indiferència…
Estava desesperat, perquè, encara que havies rebutjat contundentment tots els meus intents d'apropar-me a tu, sentia que no em rebutjaves com a persona, sinó que més aviat semblava que em rebutjaves per les circumstàncies en les quals ens havíem conegut.

Un dia a classe, quasi de manera inconscient, en trobar-se les nostres mirades, es varen mantenir fixes l'una en l'altra. El meu voltant va desaparèixer, només vaig veure obscuritat il·luminada per centelleigs com de focs d'artifici, i sentir com la teva veu s'extingia. Passat un segon tornava la realitat, t'havies tallat a mitjan paraula i estaves vermella com no t'havia vist mai. Afortunadament va a coincidir amb el timbre de final de classe.

No estaves empipada, no havia estat una mirada premeditada, era que de sobte, els sentiments havien desbordat els límits que la realitat els imposava. El curs va a terminar amb la primavera.

Els nostres camins se separaren i passaren mesos. Suposo que per comentaris de companys de classe, em vaig assabentar que aviat tindries el teu primer fill. A l'any vaig conèixer la mare del meu, i els nostres destins varen discórrer per rierols diferents.

Passats 10 anys, vaig deixar la meva feina d'autònom i començar en l'ensenyança. En presentar-me el primer dia a l'institut, de sobte, et vaig veure baixant les escales cap a mi. Això va durar tres anys, durant tres anys vàrem ser companys de feina, les nostres classes separades només per un prim envà, que permetia que s'escoltes la veu del que parlava fort a l'altre costat. Després de la primera impressió i les preocupacions inicials, ho vàrem dur bé, començant a conèixer-nos, no tant per paraules directes, que també, encara que poques, sinó més aviat per observació mútua i la relació habitual entre companys de feina.
Durant tots aquests anys, quan el teu record ha tingut a bé emergir, he cavil·lat, quines paraules dir-te, per expressar la meva estima i el meu agraïment per haver-te conegut.

Finalment, crec haver descobert el misteri que manté viu el teu record i, de sobte, durant instants, em fa sentir la teva ànima.

Estàs en cadascuna de les vostres paraules.