Buscar este blog

domingo, 26 de octubre de 2014

Las banderitas


Anterior

Claro, esas cinco flechas eran las que el águila de la bandera aguantaba bajo su ala derecha, aparecían también en monedas,  monumentos y en las pintadas sobre las paredes del barrio.


El barrio que sus padres habían elegido para vivir era modesto, en aquella época, pero era un barrio bien, donde iniciaban su vida conyugal muchas parejas jóvenes, con ilusión, esperanza y ambiciones. Algunas de las viviendas de protección oficial fueron adjudicadas a personas afines al régimen, las restantes sorteadas entre solicitantes que cumplían los requisitos económicos para acceder a ellas y cuyo expediente los desvinculase de cualquier actividad política. Este último requisito, que no figuraba en ningún escrito, todo solicitante lo conocía y los que no lo cumplían, se abstenían de solicitar piso de protección oficial.

La calle Colombia es perpendicular y bocacalle de una gran avenida, que entonces se llamaba General Mola, hoy Príncipe de Vergara.

Vecinos a las viviendas de protección oficial, se construyeron edificios para familias de militares. Los conjuntos de dos o tres edificios disponían de patios comunes, en los que, a la vuelta del cole, jugaban los niños.

El patio de los niños de protección oficial daba al de los niños militares, un muro bajo sobre el que se alzaba una valla los separaba. Los niños de uno y otro lado se conocían de vista , conversaban de vez en cuando, pero nunca llegaron a compartir juegos.

El chaval que lloraba apoyado en la ventana del tren, era entonces un niño rubio. Una noche, su padre, al volver del trabajo, le trajo un regalo. Eran dos pequeñas banderas de papel, de equipos de futbol, una del Atlético de Madrid, otra del Bilbao. Al día siguiente, el niño rubio bajó corriendo los cuatro pisos, para mostrar a sus amigos del patio las banderas. Los niños jugaron un buen rato con las banderas de alegres colores. Aun no tenían edad para saber a qué equipos representaban. Ellos jugaban al futbol cada día en el patio de casa y del cole, pero pocos tenían televisor en casa. Las banderitas también llamaron la atención de los niños del patio vecino, sobre todo la de los chavales mayores que, a través de la verja, llamaron al niño rubio para que les dejase ver las banderas.

El niño rubio los conocía a ellos y a sus hermanos menores. Cuando la pelota de los niños militares había caído en su patio, los niños de protección oficial la habían devuelto, lanzándola alto, por encima de la valla, al lado militar. Alguna vez se habían intercambiado juguetes, cromos o golosinas.

Cuando los chavales tuvieron las banderas, comenzaron a comportarse de forma muy extraña. Empezaron a gritar, a tirarse las banderas los unos a los otros, decían cosas incomprensibles, las tiraron al suelo y las pisaron.

El niño rubio, asustado al otro lado de la valla, les pidió que le devolvieran las bonitas banderas que su padre le había regalado. Pero ellos siguieron gritando y pisoteándolas hasta que se cansaron y marcharon.

Al cabo de un rato vino uno de los niños militares. Vino solo y devolvió al niño rubio los restos de papel que quedaban por el suelo.

Siguiente










domingo, 19 de octubre de 2014

Las flechas

Anterior

El chaval que lloraba apoyado en la ventana del tren, había crecido en un barrio madrileño con calles nombradas por países latinoamericanos.

Chile, Puerto Rico, Uruguay, Plaza de la República Dominicana, estos nombres, que le eran tan familiares, le hacían soñar con países lejanos.

El barrio se comenzó a edificar en los años '60, era un nuevo suburbio más, situado al norte de la gran ciudad, que estaba en incesante crecimiento.

Cuando se levantaron los bloques de viviendas de protección oficial situados en la calle  Colombia, por los descampados vecinos todavía pastaban las ovejas.

Que fueran viviendas de protección oficial quedó grabado fijamente en su memoria, debido a una placa metálica, fijada sobre la pared a la entrada del edificio. La placa mostraba un haz de flechas que le resultaba conocido.

Siguiente


martes, 14 de octubre de 2014

Crònica del sopar del 26/03/2010


Avui en dia, quan es fa un sopar entre familiars, amics o companys de feina, es fan fotos, sovint moltes fotos, per recordar i comentar les anècdotes de l'esdeveniment. Amb les fotos, els que no hi han estat es poden fer una idea de com va anar la festa, o el sopar. Les imatges donen una idea del que va passar en el moment concret en que es va fer la foto. Per conèixer el que hi ha darrera de la imatge, es necessita una persona que expliqui el rerefons, qui és qui, perquè aquell fa un cert gest i l'altre no pot parar de riure o la tristesa d'una ullada.
D'un altre costat, els que vàrem anar al sopar, no vàrem poder parlar amb tothom, ni participar en totes les converses, a moltes de les quals segurament ens hauria agradat participar.

Aquesta és la crònica del sopar del 26/03/10 des del meu punt de vista. La faig amb la intenció de recordar un sopar que em va semblar agradable, i per compartir les meves impressions amb qui les consideri interessants.
El sopar va començar cap a les 21:30. A les fotos que va treure na Trini, es veuran tots els que hi varem anar.
Començo amb les impressions visuals. Les dones, totes, estaven magnífiques. Una cosa es veure-les de companyes de feina, i una altra a un sopar, déu n'hi do.
Allí estaven na Marga, na Encarna i na Marga rossa, que semblaven els Angels de Charly, només puc suposar la missió que tenien encomanada, robar el cor de l'enemic, cosa que sense dubte aconseguirien. Na Maria i una amiga seva que no conec, lluïen unes faldes bastant curtetes, que feien ressaltar unes cames llargues, quasi sense fi. Per damunt de les cames, a la part del darrere, s'endevinaven unes formes rodones, en les que no em vaig poder fixar ben bé, perquè n'Ana Lisa s'hi va interposar. N'Ana Lisa, dolça com la mel, també rodoneta ella, havia anat al la pelu i duia un pentinat que feia de marc a la seva cara d'angel. Na Cati d'orientació em va causar enveja. Duia un vestit vermell, ben ajustat, amb molts i generosos orificis de ventilació. Jo, que estava passant molta calor, em vaig adonar que tenia al davant una mestra de la nit. Aquesta dona sap com estar a un sopar, com representar i com evitar suar. N'Alícia venia amb truc. Per la part de dalt, de negre, a lo Vilma (Scooby Doo), de cintura cap a baix una falda amb una gran creu vermella. Això em feia suar encara més, però amb la tranquil·litat i pot ser el desig, de que si perdia el coneixement a causa de la calor, n'Alícia vindria al meu socors. Les dones que no he mencionat fins ara no és que fossin menys espectaculars que les mencionades. Simplement la meva capacitat d'observació és limitada i com podeu imaginar estava saturada pel que vaig veure.
També hi havia homes. Hi eren en Juanmi, en Pep, en Biel, en Sion, en Ramon i jo. Biel de negre, camisa ajustada de màniga curta i Ramon de blanc, camisa més ampla de màniga llarga. Blanc i negre, negre i blanc, complementaris, el duo perfecte per a qualsevol joc de dames o escacs.
Sion amb jersei, això ha d'ésser la sang mallorquina, no li queia ni gota de suor. Em demanava jo, com podia aguantar amb jersei la calor que feia.
En Juanmi i en Pep discrets però elegants.
Jo amb camisa marró a quadres, suant, quadriculat, això diuen dels alemanys, caps quadrats, però s'equivoquen, són rectangulars.

Respecte a la conversa, vaig gaudir dels ingenis de na Chelo, enfront, en Ramon, enfront i a la esquerra i en Sion, al meu costat esquerre.

Resum dels temes que varem tractar.

Sexe
Diferències entre dones i homes. - És possible l'amistat sense sexe?  - És raonable el sexe sense amistat? - Sexe a diferents edats en general i a edat avançada en particular. - Per què les dones reclamen atenció i comunicació i els homes  principalment sexe?

Anècdotes biogràfiques
Na Chelo va comentar que ja a molt primerenca edat (crec que als 6 anys) tenia clar que volia estudiar anglès o dedicar-se al cant. Va passar un temps als Estats Units fent de monitora de joves i va haver de cantar i ballar “La Bamba” davant dels pares dels nins que cuidava. També se'n va anar d'au pair a Anglaterra, sembla que la família d'acollida era una mica estranya. 
No voldria tornar a Salamanca, la seva ciutat natal, li ha agafat gust a la mar, als colors i la tranquil·litat de les tardes de diumenge i s'ha guanyat amistats.

En Ramon és de Lleida, encara que ha viscut a Barcelona molt de temps. Ha estudiat química, va fer feina per a Decathlon. Ha donat la volta al món sense fer ni tan sols una foto (tot lo contrari de en Juanmi, que ha donat la volta al món fent un munt de fotos).
Fent una guàrdia amb ell, un alumne li va demanar: ”Profe, com és que mai perds la paciència?”
En Ramon és un tipus misteriós, que en arribar al centre em va comentar:” El de la educació és un món de dones i als homes ens tracten bé.” Confirmo que el seu comentari és correcte.
A en Ramon li agraden els esports i, em sembla, les dones també.
La seva teoria de  la contradicció humana es basa en que hi ha una part del cervell que ve dels rèptils, diguem-ne un nucli antic del qual provenen els instints i una altra part més recent amb la qual raonem. La contradicció es dóna quan el missatge instintiu i la idea raonada no coincideixen.

En Sion és de Palma. Va néixer a la antiga Clínica Rotger, quan aquesta encara era a General Riera. En Sion toca guitarra, violí i altres coses. Toca en orquestra i en grups de jazz. Li agraden els dolços  (ens varem repartir una postre sobrant). El  viatge de nuvis el farà a l'estiu i no sap encara si faran un creuer o una altra cosa que no me'n recordo.

Jo fa deu anys que visc a Mallorca. En certa manera, per a mi aquest any és d'aniversari i fer feina amb vosaltres és un bon regal.

domingo, 12 de octubre de 2014

1986 Madrid-París


 



En 1986 nadie conocía Internet, y si le hubieses dicho a alguien 'enciende el móvil', lo más probable es que hubiese pensado que debía arrancar el coche.

Tampoco existían las líneas aéreas de bajo coste. Durante los 30 años anteriores, muchos españoles habían emigrado a países latinoamericanos y centroeuropeos.

El expreso Puerta del Sol fue un tren legendario para aquellos emigrantes que, entre 1969 y el inicio de los años '90, iniciaban su viaje haciendo el trayecto Madrid-París.

El Puerta del Sol partía de la estación de Chamartín hacia las seis de la tarde y llegaba a París Austerlitz alrededor de las ocho de la mañana del día siguiente.

Hace casi 30 años, un chaval de 19, acompañado de familiares, subía al tren. Era consciente de que dejaba atrás su infancia y adolescencia y quizá, ya entonces, intuía de que si algún día volvía para quedarse a vivir en la gran ciudad, nada volvería a ser igual.

Al ponerse en marcha el tren, primero lentamente, luego cogiendo velocidad, él miraba por la ventana a su madre y su hermana, menguantes sobre el andén que ya quedaba atrás, la gran ciudad se deslizaba hacia el horizonte y sobre su espalda sintió todo el peso de un futuro incierto. Esta emoción profunda, al percibir físicamente el paso  de la adolescencia a la vida adulta, le hizo estallar en llanto.

Siguiente